Cardona 1714-2014

En aquest apartat podeu trobar-hi el que han dit sobre la història de Cardona i la Guerra de Successió les personalitats més destacades de la commemoració del Tricentenari  ______________________________________________________________________________________________________

CARDONA: L’HOSPITALITAT I EL CORATGE

  • Agustí Alcoberro i Pericay, Director del Museu d’Història de Catalunya

De totes les fortaleses catalanes construïdes o reformades per a la guerra moderna a la fi del segle XVII –Castellciutat, Roses, Hostalric, Tortosa,… –, només Cardona va ser present en tots els episodis de la Guerra de Successió –i mai no va poder ser expugnada. Cardona va resultar clau en l’alçament de la Catalunya Central durant la “victòria catalana” de 1705. Ho va tornar a ser com a primera referència del front des de 1707, quan Lleida va caure en mans borbòniques. El 1711, el fracàs de l’intent borbònic de conquerir la plaça va decidir la seva retirada a la batalla dels Prats de Rei; i va permetre garantir la conservació de Barcelona durant més de dos anys. L’estiu de 1713, el compromís de Cardona amb la defensa acordada per la Junta General de Braços, o Parlament de Catalunya, va resultar de vital importància. És a Cardona on es va penjar una bandera negra amb el lema “Viurem lliures o morirem”, com explicava l’anònim autor anglès de “The Deplorable History of the Catalans”. Durant els catorze mesos de setge, Barcelona va poder resistir perquè disposava de dues illes. L’una, mar enllà, era Mallorca, d’on provenien la farina, la pólvora, la correspondència i tota mena de proveïments. L’altra, terra endins, era Cardona, des d’on s’organitzava la defensa del rerepaís, s’hostigaven les forces borbòniques i es trencà en diverses ocasions el setge terrestre. Encara el 18 de setembre de 1714, set dies després de la caiguda de Barcelona, el comandant de la plaça, el coronel Manuel Desvalls i de Vergós, va obtenir una capitulació que garantia la llibertat de tots els defensors i de tots els fusellers de muntanya disseminats pel país, el retorn a les seves cases dels soldats i la marxa a l’exili dels oficials. Aquests, en terres de l’emperador Carles VI (el rei Carles III dels catalans), van excel·lir en la milícia i l’administració. Encara és poc sabut que el millor plànol del setge de Barcelona, Barcino Magna Parens, imprès a Viena el 1718, va ser realitzat pel capità d’enginyers de Cardona, Francesc de Santacruz.

Tot això ho expliquen els llibres i les publicacions que apareixen ara amb motiu del Tricentenari d’aquells fets. Però cal anar a Cardona per viure-ho i respirar-ho. Els magnífics baluards de la fortalesa moderna i la casamata (o arsenal), construïts sobre un edifici militar i eclesiàstic medieval de gran valor artístic, en són un testimoni vivent. Els carrers empedrats de la vila ens retornen també a aquell passat, com també ho fan les mines de sal, que temps era temps van constituir la primera font de riquesa de Cardona.

Però hi ha més, molt més: us puc assegurar que els cardonins i les cardonines, gent oberta a la modernitat i al món, mantenen sencers la paraula, l’hospitalitat i el coratge del seus avantpassats del 1714.

 

300 ANYS DESPRÉS DE 1714: COMMEMORAR EL NOSTRE PASSAT PER CANVIAR EL NOSTRE FUTUR

  • Miquel Calçada i Olivella, Comissari del Tricentenari

Massa sovint, quan revisem el nostre passat ho fem cedint a la força de la inèrcia, acceptant com a veraç un relat distorsionat, per desconeixement o per interès. És especialment notori en el lloc comú que Catalunya celebra, l’11 de setembre, una desfeta. La paradoxa és tan evident que es fa difícil entendre com una narració construïda a partir d’uns ciments tan febles ha fet tanta fortuna i durant tant de temps.

És el moment de posar fi a aquest relat de derrota que ens tenalla i ens acomplexa. Perquè si el paper de víctima no és convenient en cap cas per al conjunt de Catalunya, encara ho és menys en una vila invicta com Cardona, que només capitula un cop caiguda Barcelona. Cal que el país i el món sencer coneguin avui, de nou, el coratge de la població tal com se’n van assabentar per la força dels fets ara fa 300 anys.

El Tricentenari vol contribuir a recuperar la nostra autoestima col·lectiva. Sense triomfalismes, i també sense vergonyes. Amb normalitat.

Si per a alguna cosa ha de servir la Commemoració és per a difondre i conèixer per què l’11 de 1714 és una data fonamental en la nostra història i, sobretot, per a descobrir per quin estrany motiu sentim que hi ha una connexió entre aquella data i l’any 2014.

És important que es faci perquè aquells fets expliquen una part de com som avui. I condicionen en la mateixa mesura com podrem ser demà. El Tricentenari farà visible aquest fil conductor, prim, que tantes vegades ha estat a punt de trencar-se, entre el que érem, el que som i el que serem.

El Tricentenari és una ocasió única per a, entre tots, repensar el nostre futur col·lectiu. Un debat sense apriorismes. Un diàleg on tothom pugui dir-hi la seva, on tothom hi trobi un espai per sentir-s’hi confortable. Perquè la Catalunya de demà serà la Catalunya de tots, vinguem d’on vinguem i pensem el que pensem.