La guerra a la Catalunya central

A la Catalunya central, la Guerra de Successió tingué dos períodes de màxima intensitat: l’any 1711 i els anys 1713-1714, després del Tractat d’Utrecht. L’any 1711 destacà per la batalla de Prats de Rei (setembre-desembre), entre els exèrcits borbònics, encapçalats pel Duc de Vendôme, i els austriacistes, a les ordres del Comte de Starhemberg. A mitjan novembre s’inicià el setge borbònic del castell de Cardona, que fou vençut triomfalment per l’exèrcit austriacista el 22 de desembre.

A partir del juliol de 1713, els borbònics aplicaren a Catalunya la tàctica de la terra cremada, és a dir, es dedicaren a calar foc i reprimir durament els pobles i viles amb focus de revolta antiborbònica. El Marquès del Poal, des del castell de Cardona, agrupà un gran exèrcit amb el Regiment de Cavalleria de Sant Jaume, alguns regiments de fusellers de muntanya, voluntaris i sometents, i es dedicà a practicar la guerra de guerrilles contra les guarnicions borbòniques i els destacaments que es desplaçaven pel territori. A través de la guerra a l’interior de Catalunya, el Marquès del Poal preparà infructuosament un atac massiu per trencar el setge de Barcelona, que s’havia iniciat el juliol de 1713.

Territori controlat pel Marquès del Poal

Viles incendiades pels borbònics